La Transpirinaica, una ruta que creua els Pirineus del Mediterrani a l’Atlàntic ideada per uns autèntics pioners als anys 90, estava a la llista (a la meva, de fet, perquè el Ricard ja l’havia fet d’est a oest). Vam pensar que quin millor moment que ara per fer-la junts? Estàvem segurs que ens serviria a la perfecció per anar-nos adaptant a com es viu aquí, per anar-nos aplanant el camí cap a casa, per començar-nos a fer una idea més gràfica de la nostra tornada i per no arribar a casa amb jetlag.
Pels Miradors d’Ordesa, Serra de les Cutas
Sortint de Sas, ja a Catalunya
De camí a Roncesvalles, últims kilòmetres abans del coll, una tarda més d’octubre que d’agost
Per nosaltres, aquesta travessa dels Pirineus ha representat un retorn progressiu a casa i una forma de veure com es viu el cicloturisme, l’hospitalitat i l’amabilitat al nord d’Espanya. Teníem ganes d’experimentar-ho de primera mà, de veure si allò que ens deien els estrangers que venien a pedalar a Espanya era veritat. Volíem veure si algú espontàniament ens obriria les portes de casa seva, si seria fàcil establir converses i si es menjava tant bé com diuen. Sense gaire sorpresa, ningú que no coneguéssim ens va convidar a entrar a casa seva, tothom té ganes de xerrar i és un dels països on es menja millor de tot el món.
Què bonic és el Pirineu!
Sortint de Sabiñánigo
Trobada inesperada amb dos catalans ben coneguts
Des d’un dels miradors d’Ordesa
El nostre punt de partida és Bilbao. Dos dies de carreteres asfaltades amb infinitat de portets ens condueixen a Hondarribia, on comença pròpiament la Transpirinacia. Primera parada: “Correos de España”. Enviem tota la roba d’hivern, l’ordinador i estris varis que no necessitem. Ens alliberem de 8 kilos entre tots dos. Només portem un dia pedalant, però plou molt, l’Aitor, a Zumaia, un basc de mare finlandesa, una combinació curiosa que el fa una persona empàtica i agradable, ens allotja a casa seva. El País Basc és verd per alguna cosa, pensem.
“Llibertat per al País Basc”
El poble basc d’Ondarroa
Amb l’Aitor, a Zumaia
Havíem llegit que la Transpirinaica només té un sentit, d’est a oest. No ens ho volíem creure, però amb bicis pesades com les nostres us puc ben assegurar que el sentit és clar: anem al revés. Un parell de pujades amb graons de pedra ens fan empènyer les bicis com porcs senglars, esgarrinxant-nos aquí i allà, traient la força bruta d’on no la tinc. El Ricard fa temps que la va fer i no la recorda. Així que anem a cegues, ni guia, ni mapes, només una línia blava al GPS que anem seguint.
A la costa basca, la platja de Zarautz
Camins asfaltats bucòlics del País Basc, abans d’arribar al punt d’inici de la Transpirinaica
Entrem a Navarra!
El País Basc i Navarra no defrauden. El verd intens a mig agost, les cases típiques reformades i perfectament arreglades, els boscos densos amb rierols. No és el sec Pirineu oriental. Clar que si hi ha aigua, hi ha pluja. La nit que passem a Burguete, al costat de Roncesvalles, descarrega una tempesta de llamps i trons i pedra a sobre la tenda. Ens hem resguardat a sota un gran arbre i ens protegeix. Fa tant de soroll que no podem ni parlar. No dura gaire. De mica en mica, amaina. Així són les tempestes de l’estiu al Pirineu, per si les havíem oblidat: curtes i intenses.
Verd sobre tons verds amb tonalitats verdoses
Típiques cases navarres
Toca empènyer també
La preciosa Selva d’Irati, la creuem en un dia plujós, parant de tant en tant, donant-nos temps per observar aquest enclavament natural preciós i resguardant-nos dels ruixats més intensos de la jornada. Les següents valls, Isaba, Ansó, Hecho, les coneixem de sobres, però ens encanten. No ens podem resistir a un formatge del Roncal, de “només” un kilo, i una ampolla de vi de la varietat ull de llebre de la zona. Per sort, ja que pesen, cap de les dues coses dura gaire a les nostres alforges. Estem gaudint de ple dels plaers dels aliments que sovint hem trobat a faltar durant el viatge.
L’alegria dels geranis
No vam poder resistir a la temptació: formatge del Roncal cap a l’alforja
A una de les parets del “frontón” d’Isaba
Tornem a empènyer
A Sabiñánigo, ens trobem amb la nostra amiga Sara a casa seva. Cuina per nosaltres, ens espera amb els braços oberts; es converteix en una vetllada de relats i de posar-nos al dia, parlant de tot i de res. Una trobada entranyable. Al mateix temps, ens serveix per agafar força i ja no parar fins a casa nostra.
Per la “Peña Oturia”, a Aragó
Torla, l’entrada al Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut
Ordesa, imponent, majestuós
Les pistes pedregoses estan a l’ordre del dia, però anem avançant. El Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut són dels paratges, per nosaltres, més bonics del Pirineu, amb la coneguda “Brecha de Rolando”, una imperfecció de la muntanya que ratlla la perfecció. D’aquelles formacions que són corprenedores pel simple fet de no ser simètriques.
“La brecha de Rolando”, un pas ben conegut a Ordesa
Per la ruta de la Cutas, una variant de la Transpirinaica, totalment obligada
Baixant des de la ruta de las Cutas
Deixant el Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut enrere
L’entrada d’Aragó a Catalunya és decebedora per nosaltres. Pocs quilòmetres abans de Pont de Suert esperem el rètol indicador d’entrada a la Comunitat Autònoma de Catalunya. No hi és. No hi deu haver pressupost, pensem. No obstant això, sí que n’hi ha dos que indiquen l’entrada a la Comunitat Autònoma d’Aragó. Estrany! Ens haurem de conformar que ara ja finalment podem demanar un cafè amb llet o una cervesa en català.
El “Cañón de Añisclo” des de les altures
L’església de Buerba
La “Peña Montañesa”, en la comarca de Sobrarbe
A falta de platja, cap al riu
Amb els nostres amics de Malpas
Sas, un poble amb 4 habitants, al Pallars Jussà
Aquella nit, fem una altra visita, al Francesc i a l’Emi, que feia anys que no veiem però que no ho va semblar gens. Una altra vetllada de relats que ens fan anar dormir ben tard. El cansament de l’endemà ha valgut definitivament la pena. Tot i així, aconseguim coronar i acampar al coll de Triador (2.100m), el més alt de la Transpirinaica, que rivalitza ben de prop amb la bellesa del Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut, a l’Aragó. Una altra tempesta nocturna ens desvetlla. L’última.
Baixant del Coll de Triador (2.100m), el pas més alt de la Transpirinaica
Cases de pedra, teulades de pissarra, estem al Pirineu català
Pastura pirinenca
Pujant cap a Andorra pel port de Cabús (2.301m)
Ara ja som a Catalunya, fem parada a Tírvia a casa de la Maria i la Sara, que no hi és. La fem petar amb la Maria i el Robert. Última dutxa abans d’arribar a casa. I ens queda un últim país per afegir a la llista: Andorra! Això va d’últims… Ens desviem per fer el mític coll de Cabús, pas històric i actual de contrabandistes. Quantes històries hauran tingut lloc en aquest racó de món! Estem contents i nerviosos perquè avui ens trobarem amb el Salvi, un gran amic. Ens acompanya durant la següent jornada d’Andorra al refugi de Cap del Rec, tot fent el coll de la Rabassa per asfalt. No se’ns acaba la corda i parlem moltíssim durant les dues nits que passem junts. Ens convida a fer reflexions. La seva empatia i capacitat de ficar-se a la nostra pell és única.
A dalt de La Rabassa (2.037m), amb el Salvi
Queda molt poquet, de Tuixent a Gòsol, coll de Mola, ja al Berguedà
La muntanya, el Pedraforca (2.506m)… Quants cops haurem comparat una muntanya amb el Pedraforca???
L’estelada
Ara sí, entre trobades i distraccions, d’aquí dos dies serà diumenge a les 6 de la tarda. Venim pel Rasos de Peguera. Mentre baixem el port, a l’alçada del Roures, veiem unes carones conegudes, els nostres nebots, el Martí i l’Enric ens esperen per acompanyar-nos els últims quilòmetres al costat també del Marc, el germà del Ricard. La trobada és al berenador de la Font Negre. Passades les 6 de la tarda, ens trobem amb família i amics. És emotiu i més d’una llàgrima s’escapa. Molta gent al mateix moment, molt a compartir, ganes de xerrar amb un i l’altre. El nostre cos ha arribat sa i estalvi a casa. La nostra ment encara vola. No està allà. Li hem de donar temps…
Emotiva trobada amb família i amics a la Font Negre
Les mames
Pel forat del cor, veiem casa nostra
