Estem en un país magnífic, muntanyós, tranquil, un paradís pel cicloviatger, tal i com ens agrada a nosaltres. És verd, amb moltes flors, margarites, gallarets, violetes… És una explosió de la natura. Un territori molt bucòlic on sovint hi plou. Per això, mes d’un cop ens ha tocat abaixar el cap i continuar pedalant xops fins trobar algun petit refugi, una ermita, una capelleta o una parada de bus. Com diem a vegades, pedalar pel món, tot i que ho pugui semblar, no sempre son flors i violes…
Mapa d’Armènia (el punt vermell del sud és la frontera per on entrem)
Armènia és un país molt complex pel que fa a la seva història i conseqüentment a les seves relacions internacionals. Té les fronteres tancades amb Turquia pel esgarrifós genocidi de principis de segle. També amb l’Azerbaidjan per la conflictiva zona del Nagorno Karabakh. És un país amb un percentatge significatiu de població pobre i no li ha quedat mes remei que aliar-se a Rússia per tal d’aconseguir petroli, entre altres beneficis.
En un poblet
A grans trets i als nostres ulls, és una terra amb paisatges fantàstics i amb ciutats depriments. Són pobles i ciutats enclavades en el temps, des de la seva esplendorosa era soviètica, poc o res s’ha fet per canviar-ne la imatge. Un país verd i gris, a la vegada.
Kajaran, típic poble soviètic
El primer poblet on fem parada després de creuar la frontera amb l’Iran es Meghri. Ens resulta xocant que només un riu, el riu Aras, pugui fer canviar tant una gent. A Armènia, són cristians, les dones van amb roba ajustada i evidentment sense mocador al cap, el vodka ocupa pel cap baix dos o tres prestatges del supermercat, els anuncis de clubs nocturns alternatius hi són presents, màquines per apostar s’encabeixen en algun racó del carrer o en les benzineres… Les llibertats que tenim tan assumides a casa nostra les palpem més intensament ara que venim de l’Iran. Entenem perfectament perquè els iranians els agrada creuar la frontera i entrar a Armènia.
Una simpàtica Emma ens dóna la benvinguda a Armènia
Pujant cap al Pas Meghri
Ens espera un gran port, el pas Meghri a 2.535 metres. És una carretera sense cotxes i es va enfilant seguint el riu. La primera part puja suau, sense grans pendents. De mica en mica, es va tornant més escènica, més muntanyosa, més verda i més empinada. Armènia se la considera molt muntanyosa i de moment donem fe de la seva fama. Els primers pics nevats sobresurten. També, els primers armenis ens aturen a mitja pujada per oferir-nos vodka. En bevem una mica, però intentem escapar-nos d’aquella situació tan “perillosa” sinó volem acabar pujant el port fent esses.
Compartint una mica de vodka
Pas Meghri
Ja a l’altra banda del port i pedalant entre Lades de tots colors i Mercedes, els cotxes preferits dels armenis, arribem a Kapan, la típica ciutat depriment soviètica. La passem i acampem a dalt d un altre portet amb una boira pixanera que no ens deixa veure més enllà d’un metre.
Un ós en el nostre camí
Kapan
Pedalant enmig de la boira
L’endemà ens llevem amb les mateixes condicions, boira i plugim, i amb grans pujades i baixades arribem a Goris. Una altra ciutat petita del mateix estil, amb edificis grisos que l’únic toc de color ve donat per la roba que pengen als estenedors quilomètrics i els nens que corren jugant pels carrers.
Pujades i més pujades
De camí cap al Monestir Tatev
Fem una parada més endavant al cap d’una estona de pedalar, per visitar el Monestir Tatev del segle IX, potser avui no és el millor dia, està força tapat, però potser demà serà pitjor. Així que agafem el funicular, que resulta ser el funicular reversible més llarg del món, i cap a Tatev. Una parada totalment recomanable en el camí per Armènia.
Monestir Tatev
Uns “jachkars”, creus de pedra
Ahir ho vam encertar, avui el temps és pitjor. Ens mullem i molt. Un home que ven bolets a peu de carretera amb el seu Lada ens salva de la pedregada. No tenim manies i seiem al seient de darrere fins que veiem que podem tornar a pedalar. Més endavant, un restaurant de carretera ens torna a salvar de no quedar garratibats, tot i que ja gairebé ho estem. El meu tartamudeig es símptoma que estic glaçada. Ens canviem de roba i al cap d’un parell d’hores surt el sol. Acabem gaudint d’una tarda molt bonica tot remuntant un coll a 2400m i baixant per l’altra vessant tranquil·lament, sense pressa. No es pot donar mai una batalla per perduda.
Un altre venedor de bolets
El següent repte que tenim a davant es el pas Selim (2.410m) que ens portarà al Llac Sevan. Diuen que és una de les carreteres més boniques d’Armènia i la veritat és que no ens decep. Des d’una casa, ens fa senyals un home per prendre cafè amb ell i la seva família. Compartim una bona estona amb ells tot i no poder parlar ni una paraula d’armeni. L’expressivitat i l’enginy són claus en aquestes trobades per poder haver-hi un mínim de comunicació. Amb aquesta família, ho aconseguim.
Entrada al caravanserrall Selim
Més amunt, parem per entrar al caravanserrall Selim del segle XIV, que al ser en la ruta de la seda servia de lloc on passar la nit i fer intercanvis comercials. L’hivern havia i ha de ser molt dur. Ja a dalt del coll, veiem unes quantes cases. Però viuen allà tot l’any?! És un gran planell, verd, encara amb algunes plapes de neu, on hi pasturen ovelles, vaques i cavalls. Un lloc que traspua duresa i austeritat per la severitat dels hiverns.
Vistes des del Pas Selim
Unes cases abandonades a prop del pas Selim
Pasturant a més de 2000 metres
Baixem un pocs metres i ja veiem el Llac Sevan que el voregem per la seva banda sud. Gaudim dels pocs i únics kilòmetres plans que pedalarem per Armènia. Hi ha poblets en la seva riba i parades on venen peix, tant viu com fumat. Tot i estar encara a 2000 metres, aquí la vida té un altre aire menys auster.
Una estesa de peixos fumats per vendre
El Monestir Hayravank, a la riba del llac Sevan
El Monestir Sevanvank, un altre monestir a la riba del mateix llac
Després del llac, baixem per un port que ens condueix al que anomenen la Suïssa d’aquí, cap a Dilijan. Sí que els paisatges ens poden transportar als Alps, però malauradament la gran majoria de construccions continuen sent ben soviètiques, totes iguals, fruit del comunisme d’aquells anys.
Típics autobusos amb gas
Continuem per poblets, paisatges bucòlics, camps plens de flors, ramats de vaques i d’ovelles, hortets de verdura, turons i muntanyes encara una mica blancs. És un plaer pedalar amb aquest entorn. Ens havíem oblidat de la pluja. Però ella no s’havia oblidat de nosaltres. Ens veiem obligats a parar a Gyumri, anem en el B&B Donara, a casa de la Bartuhi. Aprofitem per fer una mica de feina amb els nostres vídeos, blog i rentar roba que prou ens convé.
Una escena molt habitual a Armènia
Margahovit, un poblet en alçada
L’últim dia a Armènia ens porta des de Gyumri fins a entrar a Geòrgia. Diem adéu a un petit país a través d’un paisatge muntanyós i, com no podia faltar a la cita, amb la pluja.
Trànsit inesperat
