Són poques les jornades que pedalem per Cambodja. La nostra amiga Sílvia en pocs dies estarà a Bangkok i ha començat per nosaltres una contrarellotge per arribar-hi a temps. No pedalem mai amb presses i Bangkok no estava en la nostra ruta inicial, però aquest cop el motiu s’ho val.
Venedora
Jugant en les aigües del riu Mekong
Des de la frontera arribem a la primera població cambodjana, Stung Treng, al costat del riu Mekong. La primera tarda pels carrers d’aquesta ciutat ja percebem alguns canvis respecte a Laos: els adults ens semblen més somrients, hi ha més desordre i les dones ens sorprenen vestides amb el que entenem nosaltres com a pijama. Ens passegem pel mercat i pel costat del riu Mekong. Tot i ser una ciutat típicament cambodjana, veiem algun altre viatger que s’obre pas entre la multitud del mercat, on hi regna el caos. Motos, bicicletes, gent amb carros, gossos i gats no s’aturen. Hi fa molta calor i passem una nit d’insomni, donant voltes i suant. El ventilador no és suficient i obrir la finestra no és una opció, està farcit de mosquits.
Mercat a Stung Treng
Cocos al Mekong
L’endemà, des de Stung Treng, volem pedalar per una illa del riu Mekong de 40 kms de llargària on un petit corriol la vertebra de nord a sud. Ens dirigim a la comunitat de Koh Khnhaer on sabem que ens poden creuar fins a l’illa. És diumenge i els homes juguen a cartes, mentre les dones feinegen. Un dels barquers ens indica on té la barqueta i ens disposem a carregar-hi les bicicletes. Entrem les bicicletes. Primer, una; després, l’altra. És una barqueta de fusta molt estreta i sembla inestable, però confiem en l’habilitat i l’experiència del cambodjà.
Regió lliure de mines antipersones
Pel pont o pel riu?
Des de l’aigua, el barquer dóna impuls a la barca. Ens allunyem ben poc de la riba i a poc a poc comencem a tombar-nos cap a la banda on les bicicletes estan recolzades. És inevitable. Veiem clar com anirà la història i malauradament no ens equivoquem. Primer, una bicicleta a dins. Després, una altra. Les bosses del manillar, que portàvem a la mà, i nosaltres! Nedo, aguantant la bici. O la bici m’aguanta a mi. No ho tinc molt clar. Tot passa ràpid. Les bicicletes floten per les alforges. De seguida, toco de peus a terra. El Ricard tira la Gopro a terra ferma. Millor així que a dins l’aigua. Agafa també les dues bosses del manillar i una li tira a un nen que està a la riba. De mica en mica, cadascú va traient la seva bicicleta. El barquer té prou feina amb el motor i la barca. Estem xocats i tenim, tots dos, un sentiment contradictori. Per una banda, de ràbia per la seva incompetència. Per l’altra, de pena perquè sabem de sobres que la barca és el seu modus vivendi. Nosaltres podem comprar-nos un mòbil nou, una càmera nova, un GPS nou, si cal. Ell, no ho sabem.
Terra vermella
Fem balanç ràpidament. L’aigua ha entrat a les alforges i estar pràcticament tot moll. Marxem amb la cua entre cames, però estem bé. Si hagués passat enmig del riu, la història hagués sigut ben diferent. Ens dirigim cap a Sambor. Comença a ploure sense parar. Plou sobre mullat i refresca. Els “hellos!” constants són increïbles. Mai vist, o més aviat sentit, abans. Tothom, nens i adults, ens saluden. Sembla que siguem el rei i la reina de Cambodja. No podem parar de saludar. Estem cansats però portem un somriure dibuixat a la cara. És una regió molt pobre. Estar enfadat seria injust.
Per trencar el gel
En pijama
Finalment, després d’un dia molt i molt llarg arribem de nit a Sambor on, al cap d’una bona estona de buscar i demanar, una senyora ens lloga una habitació per passar la nit. Continuem fent balanç. Val més que dormim i l’endemà veurem les coses diferent.
Prohibida la captura de dofins
Barraques que són cases
Temple de les 100 columnes
Després de la tempesta ve la calma… Ens llevem sense pressa després de dormir com troncs. Estàvem rendits. Esmorzem en el mercat i visitem el temple del costat, que és el més antic de Cambodja. Es tracta del Wat Sorsor Moi Roi, el temple de les 100 columnes, tot i tenir-ne 108. Per dins, és imponent i sobri, un gran contrast amb les casetes de fusta dels voltants.
Pesca
Celebració budista
Desfilada
Dues horetes de pedalar tranquils al costat del riu ens porten fins a Kratie. Hem de buscar un hostal on poder assecar-ho tot. El trobem de seguida i fem una gran desplegada de roba i coses molles. El temps per arribar a Bangkok s’està acabant i des de Kratie, decidim agafar l’endemà un bus fins a Siem Reap, que ens portarà pels pocs pobles musulmans de Cambodja. Ens sorprèn veure vàries dones vestides amb xador negre. Els homes s’agrupen al voltant d’alguna tauleta, tot prenent te. Alguns, vestits amb túnica blanca. Sembla que altre cop haguem canviat de país.
Últimes llums des de Kratie
Stung Trang, ferri sobre el riu Mekong
En el ferri
Bicis, cadires, una moto, figures de fusta, bosses…
Siem Reap és parada obligatòria per tal de visitar l’Angkor Wat, el monument religiós més gran del món, on es fusiona l’hinduisme amb el budisme. Juntament amb una marea de turistes anem a veure la sortida del sol. Decidim fer la visita amb bicicleta ja que així podrem anar al nostre aire. És un complex massa gran per fer-lo caminant i la idea del cotxe o del tuk-tuk no ens acaba de fer el pes.
Angkor Wat
Nenúfars
Algunes parets restaurades
Així, ens passegem entre temples i més temples. No som els únics. Centenars de turistes visiten diàriament Angkor, capital de l’antic imperi Khmer. També, és territori de micos. Viuen de les deixalles del turistes i és curiós com solen tenir, fins i tot, sobrepès. Ens fixem en un, en especial, que va extraient residus d’una paperera. Veu d’un got de plàstic, xarrupant fins les últimes gotes de suc. Menja patates fregides d’una bossa, sense deixar ni una engruna. Són llestos, molt llestos.
Entrada
Assaborint les escombraries
Perill d’atac
Concretament, les ruïnes del temple de Ta Phrom ens fascinen ja que la lluita entre la natura i l’obra humana és titànica. Els arbres estan engolint els temples. La força de la natura és latent en cada cantonada i paret de pedra. Quan tardarà la vegetació selvàtica a fer desaparèixer l’arquitectura Khmer?
Dins al temple Ta Phrom
El temple Ta Keo
En una de les entrades al complex
Deixem l’Angkor Wat, cansats per la humitat, però satisfets. Ja a Siem Reap, fem una última parada al temple budista Wat Thmei, que té una stupa que conté calaveres i ossos de les víctimes del genocidi de finals dels anys 70. Gairebé 2 milions de persones van ser assassinades. En pocs dies, ens n’adonem que a Cambodja s’hi veu molt poca gent gran. El motiu és clar. Només cal mirar en la seva història.
Un buda
Angkor Wat
Cambodja ens ha regalat de tot: aventura al riu Mekong, caliu humà, bon menjar i temples a dojo. Deixem per conèixer el sud de Cambodja. Qui sap si en una altra ocasió? Ara sí, estem a les portes de Tailàndia. Propera parada: el caos de Bangkok!
