L’Himàlaia indi, a les portes del cel

Quan vam viatjar durant tres anys en bicicleta, un dels plans que teníem era entrar a l’Índia des de Myanmar. En aquells moments, la frontera terrestre no acceptava el pas de viatgers estrangers, excepte si es pagava una bona quantitat de diners a una agència del país. Evidentment, fidels als nostres principis, no ho vam fer. Vam reformular el nostre viatge i vam seguir pedalant cap a una altra banda.

15-IMG_4937

26-IMG_5434

Ara, això ja són figues d’un altre paner, però sí que ens va quedar aquella espineta clavada. Tard o d’hora sabíem que pedalaríem pel nord de l’Índia. Així que l’estiu passat vam idear un viatge circular per l’Himàlaia indi, entre els estats d’Himachal Pradesh i Jammu i Caixmir. Arribar fins al punt de sortida de la ruta no seria fàcil, però des d’un primer moment vam poder comptar amb l’ajuda del Justin i la Ruth, uns amics escocesos que cada any fan un voluntariat a Delhi. Ells ens van proporcionar l’allotjament de la primera nit, van parlar amb un seu amic perquè ens vingués a buscar a l’aeroport (tot i que quan vam arribar no hi havia ningú enlloc, perquè hi havia hagut una confusió amb el dia), ens van encarregar els bitllets de bus fins a Shimla (el punt on agafaríem un bus més destartalat per arribar a Reckong Peo, des d’on comencaríem a pedalar)… Per dir-ho d’alguna manera, ens van aplanar el camí d’entrada a l’Índia. Gràcies!

48912388488_9afd2fb433_k-2

No obstant això, el viatge fins a Reckong Peo no va ser pas un trajecte gaire plaent. El conductor del bus semblava trobar-se en un circuit de Fòrmula 1. Durant unes hores, una noia budista que vaig tenir asseguda al costat, m’agafava la mà amb força i em deia, en anglès, que mai havia vist un conductor tan boig com aquell i que tenia por a morir. Vam atropellar dos gossos i cada cop que estava a punt d’atropellar algun ésser amb vida, reia com si estigués posseït. Les úniques que se salvaven de la seva bogeria eren les vaques sagrades.

2-IMG_3984

Un cop a Reckong Peo, més cansats que si haguéssim pedalat tot el trajecte, busquem l’oficina on hem de tramitar un permís (Inner Line Permit) perquè ens deixin circular per la regió. L’oficina està tancada. Hi haurem de tornar demà. Mentre empenyem les bicis pel carrer, sentim “Calmet! Calmet!”. Ens girem i ens trobem amb uns amics del Berguedà. Què n’és de petit el món! I aquesta no serà l’única trobada sorpresa en aquest país.

5-IMG_4407

L’endemà, a primera hora, tramitem el permís i amb moltes ganes de pedalar, comencem la ruta. Estem motivats. Potser massa! Se suposa que si no volem patir de mal d’alçada, hem de fer una bona aclimatació, és a dir, anar pujant de mica en mica. La primera nit tinc maldecap. Però no és estrany perquè ja ens trobem a 3.500 m. Hem pedalat tot el dia i hem arribat de nit a Nako, un petit poble a la muntanya.

4-IMG_4292

Aquests primers dies, els passem a la vall de Spiti. Preciosa, sublim. Amb glaceres imponents, monestirs budistes de postal, gent encantadora, àpats exquisits… Coronem un dels primers passos a 4590 m. Ha sigut llarg i dur. Un cop a dalt, un simpàtic motorista del sud de l’Índia ens explica que ens hem de descalçar i donar tres voltes a l’stupa per tenir bona sort. Ens saludem, ens desitgem bon viatge, ens fem la foto de rigor i de mutu acord amb el Ricard decidim que ni ens descalcem ni donem tres voltes. Fa un fred que pela i queda poca estona de llum. La mala sort potser ens vindrà si ens quedem allà fent el ritual.

48913156257_fe81e02f14_k-2

El coll també és llarg de baixada. Algun tram és molt pedregós i té força pendent. Començo a no tenir tacte a les mans. Però aguanto. No devem estar gaire lluny d’un lloc que sabem que hi ha provisions. Torna a fer-se fosc força ràpid. Un revolt, un altre i encara un altre… i arribem a una dhaba que fumeja, un campament nòmada on solen oferir menjar i allotjament bàsics. De seguida, se’ns acosta un home per indicar-nos on podem dormir. És una paret natural i hi han muntat quatre fustes, un plàstic, mantes al voltant i una bombeta que fa pampallugues i que s’encén i s’apaga, tot desenroscant-la. Amb una vella bobina de fusta de fils elèctrics que fa de porta. Ens diu que és una habitació doble. Tot ens va bé. Ens estalviem d’acampar i tenim al cap de poc un plat calent a taula.

7-IMG_4530

L’endemà, un indi d’ètnia hindú ens ve a trucar a la porta. Bé, a la bobina que fa de porta. Li han dit que hi ha dos ciclistes europeus al campament. Se li ha trencat la cadena de la seva bici i no sap com arreglar-la. És un turista que va amb un grup i pedalen la vall amb el suport d’un cotxe. El Ricard els l’arregla en un tres i no res. Content, ens dóna el seu contacte perquè l’anem a visitar quan tornem a ser a Delhi.

9-IMG_1232

Comencem a pedalar i al cap d’una estona, ens trobem els primers dos ciclistes que veiem aquests dies. Venen de cara. Els reconec: són el Grum i la Juliet, dos neozelandesos que vam conèixer quan creuàvem Itàlia pedalant. Nosaltres anàvem cap a la Xina, llavors; ells, cap a Espanya. Va ser una gran trobada. Vam compartir experiències i moments. Sabíem que no ens tornaríem a veure en temps… o si… Ens vam abraçar i ens vam dir adéu. Fins a la pròxima!

6-IMG_4488

Pedalem i pedalem. La pista, força deteriorada, tendeix a baixar. Ens deixem encisar per una glacera immensa que gairebé ens enlluerna. Una altra muntanya nevada que treu el cap una mica més endavant. Pedalem. De cop, penso en el que tinc per menjar avui a la motxilla. Faig un repàs mental i… hòstia! No porto la motxilla! No sé on l’he deixat. Ni idea! Girem cua i en aquell moment passa un dels pocs cotxes que recorren aquella carretera, un Suzuki blau. L’aturem. Jo em quedo allà amb les dues bicis i el Ricard, amb cotxe, va a veure si me l’he deixat al lloc on ens hem parat a parlar amb el Grum i la Juliet. No hi és. Després, va al campament, també, i ni rastre.

8-IMG_4591

Mentrestant, jo repasso les fotos que ha fet el Ricard amb la càmera. Me n’adono que en cap d’elles hi apareixo amb la motxilla. De cop, crec que sé on és: me l’he oblidat al campament mentre el Ricard arreglava la cadena d’aquella bici. No ens podem comunicar i espero que torni. Arriba i li demano si us plau al mateix noi del Suzuki que em torni a conduir al campament. Anem exactament al mateix lloc. L’amic amb la cadena arreglada encara hi és i la meva motxilla taronja també! Una mica més enllà saludo els nostres amics neozelandesos altre cop. El noi em torna a conduir on hi ha el Ricard esperant. Mare meva! Quin xou avui!

3-IMG_4227

M’explica el noi, de qui no recordo el seu nom, que treballa amb turistes però que avui és el seu dia de festa, em diu que no em preocupi, que la gent ens hem d’ajudar. Insisteixo en pagar-li els trajectes. Ell no ho vol de cap manera. Finalment, li faig un raonament que el convenç: que li vull pagar almenys la gasolina i les cerveses que m’hagués agradat convidar-lo… i que les cerveses són molt més cares a Europa. Gràcies! Mil gràcies per la teva bondat!

16-IMG_4996

Deixem la vall de Spiti enrere, fem parada, fonda i dutxa a Keylong, per afrontar amb moltes ganes la vall de Zanskar. La vall de Spiti ha sigut l’escalfament, ara ve l’examen de veritat. Ens han dit que no hi havia carretera per creuar el pas Shinku-La, a més de 5000 m. Tot i això, creiem que el pas amb bicicletes és possible. 

10-IMG_4687

El dia és bo i després de passar un parell de controls, on ens apunten el número de passaport i no sé què més, ens trobem sols pedalant per una pista que diuen estar tallada més amunt. Les rampes són pronunciades, però el sol brilla i no hi ha ni un núvol. Això és important per nosaltres. Fem alguna parada per menjar i gaudir del moment.

11-IMG_4724

A mesura que van passant les hores, comencem a creuar rius d’aigua glaçada, a notar l’alçada, el fred, el cansament… Acabo pedalant i empenyent amb el plomes posat. Deu fer fred de veritat o bé dec ser jo que no em trobo bé. Tremolo. Tinc els llavis de color morat i em venen ganes de plorar. Sé que l’alçada pot donar aquesta simptomatologia però seré forta. Tinc molt fred de peus. Massa. De fet, no sento els dits des de fa hores. El Ricard em dona ànims. Arribem al coll després d’empènyer per sobre la neu. Foto ràpida i avall. No hi ha temps per perdre aquí dalt. Hem de fer un altre tram llarg de neu i començar a perdre alçada per una pista pedregosa en molt mal estat. La pista es transforma en corriol. Ens trobem amb un altre tram de neu i arribem a un gran riu que hem de creuar intentant trobar el lloc més fàcil.

12-IMG_4779

El Ricard passa primer. No hi ha molta corrent. Tot i així, rellisco i caic a dins amb el plomes posat. Ara sí que l’he feta bona. És la meva única roba d’abric. Queda potser una mitja hora de llum. Hem d’acampar allà mateix, al costat del riu. El Ricard para la tenda, mentre jo tremolo com una fulla i intento posar-me almenys la roba seca que tinc. No tinc tacte ni a les mans ni als peus. Per tant, vestir-me no és una tasca fàcil. Quan ho aconsegueixo, el Ricard ja té la tenda parada. Em poso a dins del sac i continuo tremolant. Quina escena avui!

13-IMG_4785

De mica en mica, vaig tornant a la vida. Estem a 4700 m i fa fred. Tinc fred! Obro els paquets de noodles i preparo el contingut en els bols. El Ricard no aconsegueix fer funcionar l’encenedor, per fer bullir l’aigua, i com si fóssim aprenents d’aventurers, no portem ni llumins ni un altre encenedor de recanvi. Ho intentem i ho tornem a intentar, però res de res. Toca fer el cor fort i menjar-nos els noodles sense coure. Si no ho heu provat mai, no cal! No és una experiència per recordar.

48913148582_20bcba1ddd_k-2

14-IMG_4830

L’endemà al matí arribem a Karoyak, quatre o cinc cases, com a molt. Demanem a una noia que feineja en un dels camps si hi ha algun lloc on podem comprar menjar. Ella només té ous, te, una mica de pa i galetes. Ens ho ofereix i ens sembla perfecte. L’alçada ens ha tret la gana però sabem que ens hem d’alimentar per agafar forces i poder continuar. Mengem mentre intentem parlar amb ella, tot gesticulant, ja que nosaltres no parlem la seva llengua. A l’hora de pagar, ens demana la voluntat. Li paguem una fortuna, comparat amb el que valen les coses allà, una misèria comparat amb els preus de casa nostra. Ens podia haver demanat el que fos, i simplement ens ha pronunciat un “your wish” (el que desitgeu). La bondat i la generositat continuen sent unes constants en aquest racó de món.

48912412433_86d9348f16_k-2

18-IMG_7507

Anem entrant a la regió musulmana, deixant enrere la vall de Zanskar i els seus pobles budistes. Tot i estar desconnectats de l’actualitat política, sabem que hi ha hagut una escalada de tensions en aquesta part del país. A mesura que ens anem acostant a Kargil, veiem que el toc de queda és real. Les botigues estan tancades. No hi ha ni un lloc on comprar queviures. Els policies que custodien els locals van armats: alguns, amb metralletes; altres, amb uns pals metàl·lics llargs (seran per picar la gent?)

17-IMG_5065

27-IMG_5448

Quan passem pel poblet de Sangkoo, alguns policies porten penjada al coll una caixa blanca amb la paraula DINAMITE. Ens diuen que més endavant la carretera està tancada però després de parlar amb un oficial que és amic d’un periodista que vam conèixer uns dies enrere, ens dona permís per arribar a Kargil i ens demana que no acampem i que anem directament a un hotel. Ens passen molts camions militars, vint, trenta… perdem el compte. Finalment, arribem a Kargil. No anem al centre, tal i com ens han recomanat, i ens allotgem a un petit hostal als afores de la ciutat.

48912928181_2377c77865_k-2

28-IMG_5449

El president del país ha abolit l’autonomia d’aquesta regió. Estem a la regió del Caixmir indi. Les autoritats índies, centralitzades a Delhi, han tallat el telèfon, l’internet en el mòbil, no deixen anar pel carrer en grups de més de quatre persones. Els budistes i els hinduistes donen suport al govern. Els musulmans, no. El conflicte està servit.

20-IMG_5191

21-IMG_7513

Pedalem un parell de dies més i arribem a Leh. Tornem a ser en territori budista. Aquí la gent, feliç, celebra la decisió del govern. És un lloc molt turístic però a causa de la situació que s’està vivint, corre poca gent. Nosaltres aprofitem per “fer el turista”: prenem batuts de fruita, devorem croissants (aquí són famoses les German bakeries), ens deleitem amb creps i caputxinos… Tornem a gaudir dels petits capricis de la civilització!

29-IMG_5597

30-IMG_5645

A Leh, hi fem parada tres nits i aprofitem per anar dos dies a un festival de cinema de muntanya que està tenint lloc al centre de la ciutat. Gaudim tant del primer documental que decidim tornar-hi l’endemà. De bon matí, anem a comprar les entrades en el mateix lloc on es fan les projeccions i de cop, sentim un soroll molt fort, com si s’hagués ensorrat una part de l’edifici. De seguida, una noia ens indica que sortim ràpid a fora. Una bomba? Aquí? És el primer que em ve al cap. Baixem escales avall, corrent. Una dona que em segueix, m’empeny per la motxilla mentre va cridant “Don’t panic!”. Un cop al carrer i amb el cor una mica accelerat, ens diuen que ha sigut un petit terratrèmol. 

33-IMG_5696

Acabem de fer les compres necessàries per afrontar la següent part del viatge i a dormir! És sens dubte un viatge d’emocions! Esperem que la resta de dies per la famosa carretera Manali-Leh (nosaltres, farem Leh-Manali) siguin “vacances”, tot i que el meu fre de darrere no acaba de funcionar. Hauré d’anar amb compte. Aquesta carretera es va fer molt famosa entre la població índia arran d’algunes pel·lícules que s’hi van gravar, els protagonistes de les quals hi viatjaven en moto. D’aquí ve l’afluència de motoristes que hi veiem, alguns més hàbils que altres. 

35-IMG_5774

36-IMG_5877

37-IMG_5933

Diuen que d’aquí uns anys aquesta carretera estarà del tot asfaltada. Perdrà la màgia però segurament facilitarà la circulació a tots els habitants d’aquestes valls. Tres dies  més tard, arribem a Jispa on trobem un hostal que acaba d’obrir. Està plovent i és la millor opció. No hi ha calefacció i hi fa fred. Hi passarem la nit i demà continuarem. 

38-IMG_5952

39-IMG_5971

Quan ens despertem, continua plovent, ara a bots i barrals. Estem sols a l’hostal fins que arriba un motorista indi, un reporter. Compartim les hores parlant de l’Índia, de la vida, filosofem i passem bons moments. Hem passat més d’una setmana sense connexió a Internet i no sabem res de res del món. La predicció metereològica no sembla millorar. Tot l’estat d’Himachal Pradesh està inundat.

40-IMG_6076

L’endemà ens arriba la sorpresa: un cel blau i un paisatge blanc, nevat. És preciós. Diuen que hi ha una gran esllavissada més endavant i que tardaran dies a obrir la carretera. Decidim pedalar els 50 km que ens separen de Sissu, on hi ha el tall. Passem d’estar sols a trobar més viatgers i turistes. S’ha transformat en un cul de sac. Trobem una petita habitació on allotjar-nos: l’última! Passem un dia, dos… Veiem quatres nois que es dediquen a portar turistes amb moto i que van amb una furgoneta molt gran. Un cop obrin la carretera, hem de sortir ràpid d’aquella vall. Els demanem si ens hi voldrien, a la furgoneta. Sense dubtar ni un moment, ens diuen que sí. En unes hores obren una carretera alternativa, som-hi! El conductor és de primera. Quina sort! Li donem ànims quan creuem rius i trossos amb fang. Quina bona gent que ens trobem en aquest viatge!

41-IMG_6093

A Manali, agafem un bus fins a Delhi on arribem gairebé un dia més tard. Hem de creuar Delhi pedalant, fins a casa del Dilip, l’amic dels nostres amics escocesos, ja que l’estació d’autobusos on arribem es troba a l’altra punta de la ciutat. És a primera hora del matí i ens en sortim prou bé. El trànsit comença a despertar-se. Les olors són intenses a cada cantonada. La pobresa, també.

1-IMG_3819

48912388638_5c93fc81a7_k-2

Després de descansar tot un dia, aïllats del soroll del caos, el següent matí fem una visita a on fan el voluntariat els nostres amics, a la Fundació Salaam Baalak Trust, una organització sense ànim de lucre que proporciona ajuda i recolzament als nens orfes del carrer, a través d’escoles, internats i programes d’assistència. Anem a l’internat, el que veiem i ens expliquen és dur, punyent, profund…

48912388928_211dc289d5_5k

Tardaré dies a païr l’Índia. No oblidaré el que he vist. Gaudiré cada instant de la meva vida. I no em queixaré! Gràcies Índia per ensenyar-me tanta bondat amb tants pocs dies.

19-IMG_5180