Hokkaido ens ha captivat. Ens ha fet sentir la natura en el seu estat més ple, ens ha deixat conviure entre cérvols, guineus i ocells de totes les classes, ens ha recordat com n’és de ferotge la força del vent, ens ha encisat.
Assecador de peix
El vent, un gran company de viatge
Celebració xintoista pels carrers de Sapporo
Camps de cultiu a la costa
Des d’Asahikawa, la segona ciutat més gran del Japó, avancem cap al coll més alt de l’illa, el coll Mikuni. Els boscos nevats, els embassaments glaçats, amb arbres que lluiten per viure entre el gel, i l’aire gèlid són indicadors d’hivern rigorós. Tot i així, el que més em preocupa són els óssos. Serà per precaució però hi ha cartells advertint de la seva presència per tot arreu.
Rius d’aigua glaçada
Pujant cap al pas Mikuni
Grans nevades que perduren fins ben entrada la primavera
Passem pel Parc Nacional Akan i un vespre ens fem el millor dels regals, que de fet no ens consta ni un ien, un bany a les termes naturals de Kotan, a l’aire lliure, al costat del llac Kussharo. El dia està caient. Un grupet de cignes es va apropant a on som nosaltres. Són els cignes més mandrosos, aquells que no sé ben bé què esperen per emigrar; s’aprofiten de l’aigua calenta que desemboca al llac. S’acosten ben a prop de nosaltres per rebre el seu bany calent. Això és glòria per a ells i per a nosaltres!!!
Viaducte de baixada del pas Mikuni
I continuem baixant
i pujant…
Pedalem entre més muntanyes i muntanyes. És el que té Hokkaido. Se t’acaba la vista d’un pic i en surt un altre i un altre. Siguis a prop del mar, a la costa o a l’interior, sempre hi ha algun cim que llueix les últimes neus de la temporada hivernal.
Gavines voladores, amants del bon peix
Llac Kussharo, en el Parc Nacional Akan
Iozan, muntanya de sofre
Rausu, a la península de Shiretoko, em captiva. Té un no sé què de lloc feréstec, dur. La serralada nevada cau al mar. Un contrast amb les barquetes dels pescadors del port que avui no han sortit a pescar. Tot té un aire amable, plàcid, que amaga un dramatisme que només els autòctons coneixen.
Barques de pescadors, a punt per la temporada
Graners en desús
De camí a Rausu
La presència d’óssos a la península és ben coneguda; actualment, n’hi ha uns 300, que baixen fins al poble, tot seguint el riu. Ens pensem dues vegades on posar la tenda. Al costat del riu, no és una opció avui. Veiem un jardinet on una altra parella de japonesos ha acampat. Com diuen en castellà, “mal de muchos, consuelo de tontos”. Pensem que com més serem, més por farem als óssos. Sopem i abans de “tancar-nos” a la tenda, veiem que els que tenen por no són els óssos, són els japonesos, els que han plantat la tenda ja dormen dins al cotxe?! Nosaltres no ens queda més remei que allunyar el menjar de la tenda i dormir.
La serralada que mor a la península de Shiretoko
Resseguint-la
L’endemà encara som vius i el pas Shiretoko està tancat per una allau de neu. Segurament en un dia estarà obert. Després de donar-hi unes quantes voltes, ens decidim per agafar un barco per anar a veure orques. Diuen que ara al maig hi ha una fiabilitat del 100% que en veiem. Si ho diu un japonès, m’ho crec; sinó serien capaços de fer-se el harakiri.
Emocionant
Gran teló de fons, fins i tot sense orques
i tant a prop!
Un altre barco de turistes
I quina experiència! És una d’aquelles coses que s’ha de fer un cop a la vida. A més, a Rauso el teló de fons és de postal, amb totes les muntanyes nevades. Com més ens allunyem del port, la serralada es va allargant. No ens hem apartat ni 10 minuts del poble i la primera orca s’acosta al barco. I quan dic s’acosta, vull dir que ens passa per sota. És impressionant. No em sento capacitada per descriure l’emoció del moment. Continuem durant més de 2 hores navegant per aigües tranquil·les en companyia de les balenes, veient-ne de prop, de lluny, en grup, soles, aixecant la cua. Se m’humitegen els ulls de l’emoció. Fantàstic, gairebé màgic!
El poblet de Rausu i el pas Shiretoko
A les 4:30, sortida del sol a Rausu
Barrera cap al pas Shiretoko
El dia següent, a les 10 en punt, tal i com estava anunciat, la barrera s’aixeca i podem passar cap al pas Shiretoko. Estem a la “Golden week”, una de les 2 setmanes a l’any que els japonesos tenen festa. Una cua de turistes japonesos esperen també puntuals darrere la barrera, fins i tot, els de la televisió de Sapporo per gravar l’esdeveniment. Ningú té pressa, ordenadament van pujant cap al port. Hi ha gent, cotxes, però no ho sembla.
Pujant cap al pas
Vistes de les “disputades” illes russes
Ara sí, a dalt del pas Shiretoko
Gaudim el pas Shiretoko i la baixada fins a la costa del mar d’Okhotsk, a mi aquest nom ja em fa venir fred, potser perquè és un nom d’origen rus o perquè aquesta combinació de consonants i vocals em fa esgarrifances. Tot el mar queda gelat durant els mesos d’hivern. Ara, però, no en queda ni rastre.
La baixada del pas no és menys espectacular
Un cèrvol poc espantadís
Anem avançant resseguint tota la costa d’aquest mar fins al punt més al nord del Japó, al Cap Soya. Passem uns dies on el vent ens fa recordar les nostres pedalades patagòniques i islandeses. Aquells dies que són èpics, que no avancem, que els quilòmetres salten en comptagotes.
La costa del mar d’Okhotsk, una de les costes menys poblades del Japó
Roques quadrades
Indicadors de terra de vent
Mmmm… L’home perfecte?!
A prop d’Abashiri, anem a parar a casa dels germans Chiba, un parell de pagesos jubilats que ens proposen d’ajudar-los un dia al camp. Fem una immersió total a la pagesia japonesa i ens passem un dia plantant remolatxa sucrera, el Ricard, a dalt del tractor i jo, a mà. Descansem del vent i ens cansem al camp. Una experiència més que acumulem a les nostres alforges.
Amb poca fusta de pagesos
Amb tres pagesos de veritat, els germans Chiba i un treballador
La millor llet del Japó, la llet de Hokkaido
La costa del mar d’Okhotsk s’acaba i el Cap Soya ens espera amb els braços oberts. El vent de cara s’ha convertit en vent de cua. Les granges de vaques lleteres han anat passant de forma més ràpida avui. A la fi, el punt més septentrional del Japó ens regala una de les millors postes de sol de tot el viatge, amb tots els colors possibles, groc, blanc, lila, rosa, vermell, blau, gris, violeta…
La famosa “sakura” acaba d’arriba a Hokkaido
Últimes pedalades abans d’arribar al Cap Soya
El Cap Soya, el punt més septentrional del Japó
A la llunyania es veuen les illes russes que estan a poc més de 40 kilòmetres i molt més a prop, a pocs metres de la platja, un illot poblat per llops marins que rugeixen com si s’haguessin de menjar uns als altres. Un soroll de fons que acompanya la posta de sol. Un far amb ratlles blanques i vermelles que engega la primera llum. Una escultura d’una parella d’enamorats que semblen emmarcar el sol. Un moment on no sentim el fred, només gaudim. Un moment que t’omple l’ànima.
Gran posta de sol des del Cap Soya
Moment per emmarcar
Gamma de colors amb l’encesa del far
Els propers dies toca ja encarar direcció sud seguint l’altra costa, la de l’oest de Hokkaido. Abans, però, de deixar el Japó, els nostres amics Saika i Tokumi ens venen a visitar. Ens esperen uns dies diferents. Una sorpresa que no ens esperàvem.
Color encertat per contrastar el blanc de l’hivern
En la costa oest de Hokkaido, en vistes a l’illa de Rishiri, amb el volcà del mateix nom (1.721m)
El Saika i la Tokumi ens venen a veure a Hokkaido
El Saika preparant “chanco”
Durant tres dies, fem el turista amb el Saika i la Tokumi amb el seu bus, per la costa on gaudim de més plaers culinaris, del peix i marisc de Hokkaido, de la seva companyia i de la visita a Sapporo, una ciutat gran, però ordenada i gens caòtica. El primer dels regals és una nit en un hotel fantàstic a davant del mar. La seva generositat no té límits.
Reparació de xarxes
A la capital de Hokkaido, a Sapporo
Vieires fresques cuinades amb mantega de Hokkaido, una provocació per als sentits
Sashimi de “taco”, de pop
L’estadi de salt d’esquí d’Okurayama, a Sapporo
Arriba el moment de dir-nos adéu, esperem tornar-los a veure ben aviat, sens dubte s’han convertit en la nostra família al Japó. Per a nosaltres, ara és el moment d’empaquetar bicicletes i alforges i preparar el nostre següent destí: Canadà!
Sapporo a vista d’ocell
Museu del sake
Mirada de guilla
