Voregem el llac Inle per la riba est, cap al sud. Ens trobem amb un Myanmar poc concorregut pel turista. L’estranger és gairebé inexistent. Notem les cares de sorpresa de la gent, la por dels més petits quan ens aturem. Passem per davant d’una escola, és l’hora del lleure, us podeu imaginar tota una escola parada per mirar-nos? Deixen de jugar a futbol, de córrer i de parlar, simplement per la nostra presència. Saludem però estan bocabadats. Sorprenent i real. No estan acostumats a veure gent com nosaltres i menys amb bicicleta. Alguns s’amaguen, altres riuen.
Triant el gra de la palla
Entrada al monestir Payartaung Yay Sate
Hora d’estudi
Per pistes de terra, el destí ens condueix al monestir budista Payartaung Yay Sate. Demanem si ens deixarien posar la tenda per passar la nit. De seguida, ens fan entrar a l’”oficina”, ens ofereixen te i mandarines. Respirem hospitalitat i generositat. Expliquem qui som i què fem. Amb un anglès força bàsic ens comuniquem. Ens mostren una habitació amb uns matalassos a terra per passar la nit, molt neta i amb llum. Què més podem demanar? En aquell moment també arriben 3 escocesos, la Jane, el Justin i la Ruth, dos metges i una infermera, que venen a fer de voluntaris durant unes setmanes.
Dins del temple, lloc d’estudi per a nens, separats de les nenes
Amb el simpàtic equip mèdic escocès
6h del matí, hora de la gimnàstica
Per nosaltres, tenir la sort de poder estar allà és un regal. El gran monjo porta anys dedicant la seva vida i esforços a oferir ensenyament gratuït a la classe més pobre del país i en especial, als orfes. L’única condició per rebre educació és no disposar d’una escola en la comunitat de la qual provenen els nens i nenes. Actualment, 1300 alumnes hi tenen cabuda. Hi ha menjar per a tothom, gràcies als donatius que venen sobretot de l’estranger. Amb només 50 euros diaris se les enginyen perquè tothom tingui un plat calent a taula. Tothom col·labora i s’hi pot percerbre una disciplina implícita.
Estiraments amb “longyis”
2 minuts i som a l’altra banda
Primeres pujades
Des de ben a prop del monestir, agafem una petita barca que amb 2 minuts ens creua a l’altra banda d’un embassament. Des d’allà, ens toca pujar i baixar muntanyes continuament per tal d’arribar altre cop a la plana, a la nova capital de Myanmar, a Naipyidó. La carretera puja i baixa infinitat de vegades. Tantes vegades com ens regalen aigua pel camí. Les mostres de generositat i somriures continuen acompanyant-nos durant el nostre camí per aquest país.
En el poblet de Pinlaung
Muntanyes càrstiques coronades per pagodes
No sé si era tan dret, però gairebé!
De mica en mica, sabem que arriba el nostre viatge per Myanmar a la seva fi. Les últimes pujades i baixades ens condueixen a la plana i conseqüentment a la calor. Arribem a la fantasmagòrica i curiosa capital de Myanmar, a Naipyidó, una ciutat que no té més de 10 anys. Carreteres de 18 carrils i amb pocs cotxes donen un aire de pel·lícula de Hitchcock. Immensos hotels buits. Tot plegat sembla surrealista. Simplement ostentós per demostrar el poder del govern en aquell moment.
Pont sobredimensionat
Una moment per respirar
I una baixada
Bucòlic, però tornem a pujar
La carretera comença a fer-se gran a mesura que ens acostem a Naipyidó
Entrem a Yangon amb tren, per evitar un cop més el trànsit. Acabem de conèixer una mica més la ciutat i empaquetem per al nostre següent destí. Passegem pel barri xinès, pel costat del riu, entre edificis colonials, temples budistes, temples hinduistes, mesquites i esglésies. Una barreja força intrigant. Ara sí, últimes hores de ciutat, darrers àpats asiàtics i cap a l’aeroport. Propera parada: Aotearoa, la terra del llarg núvol blanc.
La pagoda Sule de nit
Trànsit en el riu Yangon
Cables, roba, aires condicionats, antenes, cartells… l’estil de Yangon
Amb el gran monjo del monestir Payartaung Yay Sate, la generositat personificada
