OMAN, cafè i dàtils

Viatge realitzat durant el passat Nadal 2019-20

Des de fa anys, el Sultanat d’Oman ens crida l’atenció com a país per recórrer amb bicicleta. Quan es parla d’Oman, ens costa ubicar-lo en el mapamundi i poc sabem de la gran serralada que fa de línia divisòria entre el desert i el mar d’Aràbia, les muntanyes Al Hajar (les muntanyes rocalloses), 700 quilòmetres de barrera natural. Són grans muntanyes, que en algun punt rasquen els 3000 metres sobre el nivell del mar. 

DCIM100MEDIADJI_0190.JPG

Pel que fa a la religió, els omanites practiquen l’ibadisme, una branca de l’Islam. Els ibadites són molt tolerants vers a altres religions i no fan ostentació de poder com altres països de la península aràbiga. A nivell pràctic, per nosaltres, i sobretot per mi, vol dir que he de ser respectuosa amb la seva religió, però que no cal que vagi totalment tapada, de cap a peus.  

oman-43

Oman comença a ser conegut entre la comunitat ciclista; però, com que, per la seva situació geogràfica, sol ser un cul de sac, la informació existent sobre rutes és gairebé nul·la. A més, la seva climatologia ofereix una finestra molt curta de temps per a la pràctica del ciclisme, que es redueix als mesos d’hivern quan les temperatures són més suaus.

oman-31

Els dies previs al nostre viatge, el Ricard parla amb l’Axel, un amic francès, que coneix bé les carreteres del país i gràcies a això i a investigar una mica més, acaba ideant una ruta que ens portarà a conèixer les zones més muntanyoses del sultanat, seguint pistes de terra, generalment en bon estat. Ens han advertit, però, que els pendents de les pistes i carreteres solen ser vertiginosos, que es mouen moltes vegades per sobre del 20 %. Serà veritat? O no n’hi ha per tant? Ja tenim ganes que els nostres pedals comencin a girar!

oman-3

Des de la capital, Masqat, sortim pedalant cap a Jebel Shams (la muntanya del sol). Els primers dies circulem per carreteres asfaltades sense trànsit, amb un voral tan gran que hi cabria un cotxe. És cap de setmana, divendres i dissabte, i les famílies s’agrupen per fer pícnics a l’aire lliure. Fa pocs dies va ploure i s’han omplert una mica els uadis, les lleres dels rius. Allò que per nosaltres podria ser un simple bassal d’aigua estancada; per ells, és motiu de gresca i de gaudi, un gran esdeveniment. Aquí evidencien la frase “l’aigua és vida”.

DCIM100GOPROGOPR0494.JPG

La primera gran pujada del viatge on experimentem que els pendents a Oman no són cap broma és el Wadi Bimah (la gorja de la serp). No recordo una altra pujada, a cap altre lloc del món, tan dreta! Ho vaig pensar en aquell moment i encara ara em pregunto si sense les quatre coses que portem a la bici (sac de dormir, menjar, roba…), hauríem pujat pedalant tota l’estona, sense empènyer. Jo n’estic segura que no!

oman-7

Mentre anem guanyant alçada, anem rebent mostres de generositat dels omanites. Cada tot terreny que passa s’atura per oferir-nos aigua o per demanar-nos si necessitem alguna cosa. De fet, l’aigua a Oman, tot i ser un país molt àrid i al contrari del que es pot pensar, no sol ser un problema per al ciclista. Hi ha mesquites disseminades per tot arreu. On hi ha un parell de cases, hi han construït una mesquita i això és sempre sinònim del bé més preuat, de l’aigua.

oman-30

DCIM100GOPROGOPR0523.JPG

A mitja pujada, un omanita ens atura per convidar-nos a cafè i dàtils. Assaborim aquesta combinació tan deliciosa que el nostre paladar mai abans havia tastat. Aquesta trobada és la primera de moltes altres que s’aniran succeint pel camí. El cafè i els dàtils es tradueixen per hospitalitat a Oman.

oman-6

Un cop a dalt del coll, busquem un lloc resguardat del vent per passar la nit. Plantem la tenda a darrere d’un arbret. Hem trobat el nostre petit racó que de seguida ens fem casa nostra. Amb les últimes llums del dia, un pastor, que ens saluda des de la distància, camina amb pas ferm i ràpid amb les seves cabres; ressegueix aquella cinglera, saltant de pedra en pedra, es mou amb la mateixa harmonia que els seus animals, calçat amb uns sandàlies velles i un sarró de pell. De lluny, provinent d’un poblet de més avall, puja el cant del muetzí, l’encarregat de fer la crida a la pregària des del minaret d’alguna mesquita. Aturem el que estem fem i també l’escoltem. 

oman-22

Continuem resseguint muntanyes, colls i uadis. Ens endisem a Wadi Ghul, un uadi d’anada i tornada, conegut com el gran canyó d’Aràbia, ja que queda just a sota de les grans parets de Jebel Shams. Hi ha aigua i costa pedalar en alguns trams. Les parets verticals són impressionants, sobretot quan el uadi es fa més estret. Aconseguim arribar fins al final i hi acampem. Hi ha un silenci absolut, només les granotes que rauquen ens acompanyen durant la nit. Mai ens hauríem imaginat veure granotes en un racó de món com aquest.

DCIM100GOPROGOPR0335.JPG

DCIM100GOPROGOPR0354.JPG

oman-14

El dia 24 de desembre ens enfilem cap a Jebel Shams, una altra gran pujada; la primera part, d’asfalt. Anem pujant a poc a poc com dues tortuguetes, gaudint, obrint-nos en cada revolt per agafar una mica d’inèrcia, si és que existeix quan es pedala tan lentament. Tornem a fer nit en les alçades, una nit freda i un matí que es desperta gebrat. No tenim pressa i sortim a mig matí, quan el sol ja ha despuntat fa unes hores. Ens trobem a dalt de tot de les muntanyes, ja no podem pedalar més amunt.

DCIM100GOPROGOPR0366.JPG

oman-18

oman-19

A la tarda, tornem a la vall i ens deixem delectar per l’hospitalitat i generositat dels omanites. Sense esperar res a canvi. Ens sentim com altres vegades en altres països on també hem pedalat, com a l’Iran o al Japó: ens sentim en deute. Tanta generositat ens genera la necessitat de donar les gràcies d’alguna manera i no sabem com. Això ens crea un buit que no podem omplir. 

oman-21

oman-23

oman-20

Per què un omanita que no ens coneix ens regala dues magranes i una estona més tard, un altre ens paga la compra? Per què algú (que encara no sabem qui és) ens paga el dinar? És la religió, la generositat en el seu sentit més pur o he d’anar encara més enllà? 

oman-2

oman-33

A Nizwa, un jove que ens diu ser ciclista ens convida a dinar a casa seva. A Oman, la majoria de cases solen tenir una estança molt gran per a convidats, envoltada de sofàs i amb una gran estora al terra. Primer, entrem en aquesta estança. Al cap d’uns minuts, ens obre la porta d’una altra habitació, atapeïda de llibres, on ens han preparat un tiberi per a deu persones, tirant baix, diria jo: arròs, pollastres, amandia, dàtils que hem de sucar amb salsa tahina, boles fetes de dàtil cobertes de coco ratllat, fruita, aigua, cafè, llet, suc de fruites, begudes isotòniques i halva, una mena de pasta dolça típica en tot el país.

DCIM100GOPROGOPR0511.JPG

Ens explica cada cosa què és i amb què l’hem de barrejar. Ens deixa sols, tot i la nostra insistència; segons la seva tradició, els hostes gaudeixen més del menjar si es deixen sols. Al cap d’una estona, quan ja estem acabant, torna i ens presenta la seva família: la seva dona i els seus dos fills. La seva dona és encantadora i educada. De tant en tant, ens mirem mentre el seu marit conversa amb nosaltres; són mirades de complicitat que parlen per si soles.

oman-34

L’endemà avancem per pla per tal de tornar-nos a enfilar més endavant a les muntanyes. És un dia monòton dins del que pot ser la monotonia de viatjar amb bicicleta per un país estranger. Ja gairebé de fosc divisem un camp de futbol. De la mateixa manera que succeeix amb les mesquistes, en els camps de futbol dels diversos poblets hi sol haver aigua. Estem a prop d’un poblet anomenat Mahaliyah i aquí no falla: hi ha aigua. Per tant, hem tornat a trobar el lloc ideal per acampar. 

oman

Mentre estem plantant la tenda, arriba un cotxe i en baixa un noi jove, l’Aamir. Li demanem, en anglès, si molestem a algú acampats allà. Ens ve a dir que avui serem els seus convidats i que li diguem a quina hora volem sopar que ens el portarà. Sorpresos, li diem que no cal, que tenim de tot. Ell insisteix i al cap d’una hora torna amb una olla plena de pintxos de carn de xai amb verdures, que acompanyem amb pa i naps blancs crus. Instal·la una llum endollada en una bateria, improvisa unes tovalles de plàstic i ens asseiem a terra. Les converses són ben variades…

oman-8

Ens explica que s’ha trencat el nas sis vegades ja que és el porter de l’equip de futbol del seu poble i que algun dia anirà a Tailàndia o a l’Iran a operar-se’l. Es veu que a l’Índia l’operació encara és més barata, però no li agraden els indis ja que, segons ells, venen a Oman a prendre la feina dels omanites. L’eterna discussió de molts països: aquella mà d’obra barata que fa feines que els mateixos autòctons no volen fer.  

IMG_9452

Ens dirigim ara cap a l’altiplà de Salma, els pendents que hem de superar no ens deixen indiferents. A la zona de Jebel Shams, com que és més propera a Masqat i més coneguda, hi vam trobar més turistes, res de l’altre món, no us penseu pas, però en canvi aquí no hi trobem ningú. Les pistes estan un pèl més deteriorades, tot i que són del tot ciclables i els llogarrets que creuem son molt pobres. Els homes ja no van vestits amb la típica túnica blanca i no veiem tants somriures. Han de viure d’una terra àrida i dura i la vida no és fàcil aquí dalt. Ens sembla pedalar per un altre Oman.

oman-35

Fins fa pocs anys, aquests poblets estaven units per camins. Gràcies a l’estimat sultà Qaboos bin Said (que va morir uns pocs dies després que nosaltres tornéssim a casa), el país, entre altres avenços, ha desenvolupat una xarxa de carreteres i pistes més que acceptables. Tot i així, l’altiplà de Salma no deixa de ser un lloc inhòspit, on la principal font d’ingressos és el ramat de cabres. Per primer cop, veiem dones pastores. De seguida, notem que no els agrada que ens aturem i les observem. Les mirades hostils són sinònim de tornar a fer moure pedals. 

oman-28

Aquella nit, acampem al costat d’unes torres tombes que es van descobrir als anys 90, quan un pilot d’helicòpter sobrevolava aquest altiplà pedregós. S’estima que tenen entre 4000 i 5000 anys. No existeixen gaires estudis al voltant d’aquestes construccions ja que Oman va ser un país tancat fins als anys 70 i després va patir una guerra civil. Malgrat el pas del temps, és realment fascinant veure el seu bon estat de conservació.

oman-39

DCIM100GOPROGOPR0580.JPG

Mentre el sol va caient, arribem en una de les zones on s’hi concentren més tombes. Comença a refrescar però el lloc és màgic: la llum daurada, les torres que van sobresortint en els diversos turons, el fred que ens comença a tallar la cara… Busquem un lloc pla per acampar, protegit del vent. Anem, com de costum, amunt i avall, buscant el millor raconet. Continua la màgia i trobem una foguera apagada, potser del dia anterior, amb quatres pedres i llenya preparada, que no sabem com ha arribat allà dalt però en fem ús. Potser alguns turistes amb cotxe la van portar i no la van utilitzar tota?

oman-38

oman-36

Una foguera sota una cel estrellat és màgica i mística. Però quan es viatja amb bicicleta, el cansament i les tasques de plantar la tenda i de cuinar treuen sovint les ganes de fer una foguera. Aquest cop, però, és diferent. Els astres s’han alineat i el nostre cos ens demana poder-se escalfar al costat del foc. És moment de seure i observar les flames, de pair el que anem vivint i de sentir-nos més que afortunats.

DCIM100GOPROGOPR0576.JPG

L’endemà arribem al punt més alt de l’altiplà de Salma i pedalem per una baixada trepidant fins al nivell del mar, 2000 metres descendint d’una tirada. S’acaben les aventures a les muntanyes i arribem al mar d’Aràbia, al golf Pèrsic. Els últim dies són calorosos, pedalem per asfalt, tot parant en algun poblet al costat del mar fins arribar a Masqat.

oman-41

oman-44

DCIM100GOPROGOPR0626.JPG

Oman ens ha ofert tots els ingredients per una gran ruta sobre dues rodes: acampada lliure, muntanyes i grans pujades, carreteres asfaltades amb poc trànsit, seguretat, gastronomia índia deliciosa, bones temperatures i, sobretot, gent hospitalària i generosa. Un viatge més ha arribat a la seva fi.

oman-4

oman-26

*A la tornada, un dia que sortia de la feina, em trobo l’entranyable Quim Sala, escriptor i filòsof, i professor ja retirat. Veig que té ganes de xerrar i li plantejo la mateixa pregunta que no ha parat de donar-me voltes pel cap: les mostres de generositat que hem rebut a Oman van lligades a la religió, a la generositat en el sentit més pur de la paraula o he d’anar encara més enllà? Ell ho té clar i m’explica que ens hem de remuntar a l’època de les caravanes que circulaven pel desert. Sense la generositat i la solidaritat d’uns amb els altres, aquelles caravanes no haurien pogut avançar pel desert. Ajudar-se era clau per prosperar per aquelles terres tan àrides i deshabitades. Sembla que començo a trobar respostes…

oman-42