Aquest és el segon cop que visitem Tailàndia. Hi vam ser fa bastants anys. Tailàndia no està en els nostres plans, però si volem anar a Myanmar, l’hem de creuar. Així que tracem una línia força recta des de Cambodja, tot passant per Bangkok. Ens imaginàvem que trobaríem un país canviat i no ens hem equivocat gens.
Parada de taxis
A més a més, fa poc que va morir el rei Bhumibol Adulyadej, “el rei del poble”, adorat i venerat com un Déu en tot el país. Tailàndia està de dol, un dol que durarà un any. La gent vesteix de negre o blanc, la foto del rei presideix cada cantonada, petits altars s’han instal·lat per tot arreu, cartells gegants l’honoren, exposicions de fotos de la seva vida en estacions de busos i de trens, adhesius als cotxes amb l’eslògan “Llarga vida al rei”. Tailàndia està trista, però la vida continua i els tailandesos no escatimen en somriures.
Reservat per als monjos
Per arribar a Bangkok agafem un tren. Per a nosaltres, entrar pedalant a la gran urbe no és una opció i volem arribar puntuals a la cita. Així, agafem una locomotora que a una velocitat “de vertigen” ens porta al centre de la metròpoli. Avancem a pas de tortuga, amb la calor quedem enganxats als seients, sembla que anem en tractor pel soroll que fa, no queda ni un espai lliure, però arribem a l’hora a l’estació central de la capital de Tailàndia.
En el tren, just abans de sortir
Ja som a Bangkok!
Bangkok! Els gratacels han guanyat terreny a les xaboles. Els mercats semblen més ordenats. Es veu més occidentalitzat. Les bicicletes i els tricicles d’anys enrere han desaparegut. Suposo que no hi tenen cabuda en una ciutat on els embussos diaris ocupen els carrers i on no hi ha ni espai en les voreres. Bangkok encisa als viatgers pel ritme, pel caos, pel menjar, perquè la vida no para mai, però sincerament és de bojos. Fins i tot, desplaçar-se caminant és una activitat on no val a badar. No hi podem fer res, som de poble.
El Buda d’or, a Bangkok
Tot i així, gaudim de la nostra estada i de la trobada amb la Sílvia. Després de 8 mesos sense veure ni família ni amics, és molt entranyable el retrobament. Com sempre, amb la Sílvia no tenim temps per al silenci. La nostra xerrameca omple totes les hores. Gaudim junts de l’ambient de la capital.
Com sempre, el Ricard capta el millor moment
El nostre últim dia a Bangkok brilla la lluna plena i coincideix amb el festival Loy Krathong. Quan comença a baixar el sol, ens acostem al parc Lumphini on la gent ja deixa les seves ofrenes al llac del parc, així preguen per un any ple de bons desitjos. Les ofrenes solen ser de flors, una espelma i encens, però n’hi ha de tots els estils i amb gran enginy, fins i tot fetes de cons de gelat. Aquella nit, els habitant aquàtics del llac els espera un banquet de primera. Té el seu encant veure tantes espelmes a l’aigua quan es fa de nit, però l’endemà ens toca matinar.
Festival Loy Krathong
Sortim de Bangkok de la mateixa manera que hi vam arribar, en tren, encarant ja la nostra direcció cap a Myanmar. Comencem a pedalar des de Nakhon Sawan seguint el riu Ping. Rectes i més rectes entre plantacions de mandioca, canya de sucre, plataners i papaies. El paisatge és força monòton, però ens agrada observar com n’és de diferent Tailàndia respecte als seus països veïns per on hem pedalat. És molt més modern i ric. Es veuen molt més cotxes, tant a la carretera com en les cases. També, molt més gossos i menys nens. Per sort nostre, pocs són els gossos que tenen l’energia o les ganes de perseguir-nos. Crec que tenen altra feina, buscant-se la vida per poder sobreviure. Ser gos en aquestes contrades és ser un supervivent. En veiem molts de coixos; no ens estranya, viuen a la carretera.
En el tren
Budes i més budes
Ens anem adaptant al fet de pedalar per l’esquerre. En els encreuaments, és on hem de tenir els ulls més oberts, ja que encara no ho tenim clar del tot, en algun lloc en concret, on ens hem de situar. Tot i així, no hi ha molt trànsit i ens en sortim.
Arròs i roques càrstiques
Carreteres tranquil·les
Al poble de Kamphaeng Phet, fem parada una nit. Estem baldats després d’un dia llarg, però fem una visita al parc arqueològic del mateix nom. Val la pena, la veritat. Després, ens deixem delectar pel menjar tailandès de les parades del mercat nocturn. Provem una mica d’aquí i una mica d’allà. Ens agraden la varietat i els diferents sabors.
Parc arqueològic de Kamphaeng Phet
Un esquirol fugisser
L’última jornada fins a la frontera, fins a Mae Sot, és una jornada muntanyosa. Feia dies que no fèiem muntanya i les nostres cames ho noten. Tot i així, una mica de canvi en el paisatge s’agraeix. Fem un “avituallament” a dalt de la primera de les dues pujades d’avui. S’hi cultiva cafè i una noia ens prepara un cafè amb gel deliciós. Ens comencem ja a acomiadar dels plaers de Tailàndia. A Mae Sot, ens allotgem en un hostal de cubicles, a l’estil japonès i ens gastem els últims bahts abans d’entrar al següent país.
Amunt i avall
Un dels últims temples abans de Mae Sot
La frontera és tranquil·la, sense cues, sense enganys, sense sorpreses. Un pont separa els dos països. Curiosament, un semàfor marca el punt on hem de canviar de l’esquerre a la dreta. Ja tornem a pedalar per la dreta però ells continuen tenint cotxes amb el volant a la dreta. Per tant, més d’un cop ens sorprèn una mà que ens saluda o vol xocar amb la nostra, des de la finestra del conductor. Les primeres sensacions a Myanmar són bones. S’hi respira bondat. Com sempre, això us ho explicarem en el següent relat.
Entrada a l’Àsia del Sud
Des de la finestra del tren
