-Kirguizistan | BIKE 2 REALITY

Després del descans a Oix, encarem els últims kilòmetres pel Kirguizistan amb il·lusió. Estem a les portes de la Xina. Una barreja d’emocions comunes ens envaeixen. Per una banda, sentim que hem aconseguit el que volíem, un repte que explicàvem amb la boca petita. Per l’altra, ens anem mentalitzant pel xoc cultural que la Xina ens prepara. No n’estem segurs de si ens agradarà, si ens farem entendre, si hi haurà gaires situacions que ens generaran frustració. Molts són els interrogants sense resposta. Per tal de resoldre aquests dubtes, l’única opció és viure-la.

Primers jeroglífics

Els dies a Oix ens serveixen per ultimar la ruta i uns quants detalls més. Compartim aquests dies amb la Shannon i el Justin, una parella d’americans que venen des de Malàisia amb cotxe. Amb pocs dies creem uns lligams d’amistat singulars i esperem tornar-nos a veure en algun altre lloc del món.

Amb una parella d’americans, el Justin i la Shannon

Per sorpresa, coneixem un parell d’igualadins, el Riki i l’Enric, que participen en el Mongol Rally

Quincalleria vària al basar d’Oix

El camí d’Oix a Sary-Tash és conegut per nosaltres. Quatre anys enrere el pedalàvem al revés. Tot i això, són dos dies amb una gran bellesa paisatgística que no ens importa repetir. Com és habitual amb nosaltres, després de dies de descans, sortim motivats i pedalem, pedalem i pedalem. Arribem al pas Chyiyrch (2389m) a través d’una pujada molt suau i constant. Com que no estem cansats, continuem fent moure els pedals. Racons, imatges, escenes que se’ns desperten de la memòria. És tard, però, i cal buscar un lloc per acampar; just en aquell moment apareixen els americans. Compartim lloc d’acampada i bones converses.

Sempre envoltats de nens

La vall d’Alay

Aridesa

Ara sí que sabem que els nostres camins no es tornaran a creuar, almenys de moment. Ells es dirigeixen cap al Tadjikistan. No és el primer cop durant el viatge que fem una amistat i es crea una confiança i empatia mútua gairebé instantàniament. És una sensació estranya, com si ens haguéssim conegut de tota la vida, sense haver-ho fet, és clar. Obres el cor a un estrany però veus que a la inversa està succeint el mateix. Tot això en qüestió d’hores, de pocs dies. Costa entendre aquesta situació ja que ens han ensenyat que les amistats sinceres són les de tota la vida.

Camions de mercaderies xineses

Muntanyes de colors

Ens dirigim, l’endemà, cap a Sary-Tash. La carretera continua seguint el riu cara amunt. És una pujada molt suau, com ahir, fins que al final del dia arribem a la gran pujada fins al pas Taldyk. És curta però intensa, uns 500m en 5 kms. Es nota que ja anem cansats. Les pendents són dures i el nostre cansament encara ho agreuja més. Els metres passen molt a poc a poc. Decideixo no mirar el compte-kilòmetres. Una corba, una altra i encara una altra. Ja som dalt! Les mateixes dones de fa quatre anys venen llet a dalt del pas; segurament els nens són els mateixos, però s’han fet grans i no els reconeixem. Foto, ens abriguem i avall, petit coll i últims kilòmetres fins a Sary-Tash.

Tants caps, tants barrets

Una parella de francesos, que també han sortit de casa pedalant

Pas Taldyk

La pujada al pas Taldyk, el darrer obstacle abans d’arribar a Sary-Tash

La cadena muntanyosa del Tian Shan no ens defrauda. La recordàvem així: simplement espectacular, amb majúscules. Els núvols corren més ràpid que nosaltres i arriben abans a Sary-Tash, el mateix poble perdut de fa uns anys.

La serralada del Tian Shan des de Sary-Tash

Zoom al Tian Shan

A Sary-Tash, en espera

Una iurta de camí cap a la Xina

El dia següent, amb un cel una mica enteranyinat, encarem la traca final fins a Irkeshtam, la frontera amb Xina. Per la carretera, no hi passa ningú, ni cotxes ni camions. Ens preguntem fins i tot si el pas fronterer estarà tancat. Avancem més a poc a poc del que ens esperàvem: vent de cara i plugeta. Tot i així, el Tian Shan es deixa entreveure. Torna a ser espectacular. Pot ser perquè ningú ens havia parlat abans d’aquest bonic tram de carretera o pot ser perquè realment és increïble, però en quedem enamorats. Deixem així el Kirguizistan, amb un paisatge dramàtic, de postal.

Un àpat kirguís

Cavalls pasturant

Ens apropem a la gran serralada i al mal temps

Arribant al pas Irkeshtam

El poblet fronterer d’Irkeshtam no és res més que una aglomeració de caravanes, barraques fetes de fang i containers. Més de 20 containers que funcionen com a botiguetes, amb l’alcohol com a producte estrella. Ens és fàcil trobar queviures. Així també com un lloc per dormir i aixoplugar-nos de la tempesta. La Jamila i la seva família ens allotgen a la seva barraca-cuina. No és un hotel de 5 estrelles; de fet, no s’hi assembla en res, però s’hi està calent. Què més podem demanar en un racó de món com aquell en una nit gens estrellada?

Aixoplugant-nos de la pluja en una iurta

El Tian Shan en detall

A casa de la Jamila

El poble fronterer d’Irkeshtam

És 11 d’agost i entrem oficialment a la Xina. Després de fer els tràmits de sortida del Kirguizistan, pedalem 7 kilòmetres i ens obliguen a posar les bicis en un taxi durant 140kms, està prohibit pedalar-hi. Ens toca negociar el preu amb signes, pagar, posar les bicis a un “pick-up” i agafar-nos fort, ja que el conductor vol arribar abans de la una a la duana xinesa, abans no tanquin per dinar. El paisatge és àrid, és bonic, muntanyes amb plecs, de diferents tonalitats marronoses; veiem camells i un tipus de cérvol, però les altes velocitats fan que ens concentrem més en l’agulla que marca 150km/h que en una altra cosa.

Últims paisatges abans d’entrar a la Xina

Les normes de la Xina

Els xinesos de la duana tenen gana i pressa també. En un obrir i tancar d’ulls, ens fan els tràmits. Han sigut 8 controls des d’ahir, però han sigut fàcils, simples tràmits burocràtics. Pedalem cap a Kashgar i decidim fer nit d’acampada uns kilòmetres abans de la ciutat, entre camps i mig amagats per evitar que la curiositat xinesa ens desperti. No ho aconseguim. Uns camperols remenen la tenda de bon matí. Són curiosos, xafarders, no s’immuten davant de les nostres salutacions o somriures i de pas truquen a la policia. Comencem bé! Ens demanen passaports i aprofiten per entretenir-se amb els segells que hi tenim d’altres països. Els encanta en especial el visat de l’Iran. No ens entenen, no els entenem. Ens deixen marxar. Primer obstacle xinès superat.

La duana xinesa

Muntanyes àrides de tots colors, ja a la Xina

Autopista per nosaltres

Kashgar és una ciutat de la Regió Autònoma del Xinjiang Uyghur, on la major part de la població és uigur, una minoria ètnica musulmana, reconeguda pel govern xinès. Ens deixem portar pel fluir de la gent, pel vaivé de les motos elèctriques i posem en pràctica la llei del no-parar: si hi ha moviment, no t’atropellaran; si t’atures, ets pell.

Pels carrers de Kashgar

Típic barret uigur

Mesquita Id Kah de Kashgar

Joc de síndries

Durant uns dies ens deixem encisar per la màgia de Kashgar, sobretot pel seu mercat nocturn on l’oferta és variada i atrevida per a tots els paladars: des de pulmons fins a estómacs, tot passant pels famosos “lamian” (fideus) i ous de totes mides i tipus. El bullici és intens, al contrari de la plaça de la mesquita Id Kah on la gent hi passeja sense pressa i on no hi circulen motos. La majoria són famílies força nombroses. Algunes es fan fotos amb el cavall, el dromedari o el iac que puntualment arriben cada dia a la plaça per aquesta finalitat. Altres, juguen amb alguna de les moltes joguines de moda, evidentment “made in China”.

El mercat nocturn de Kashgar

Aquí s’aprofita tot

Els famosos “dumplings”

Amb la Judy, una xinesa que ens acompanya al mercat d’animals

El mercat d’animals del diumenge no el desaprofitem. Ens endinsem per l’explanada on es congreguen animals i venedors, la majoria homes, vinguts a primera hora del matí des del pobles de les rodalies. Els animals arriben caminant, en el seient de darrere dels taxis, en camions, en furgonetes o fins i tot amb moto, del tot inimaginable. I marxen de la mateixa manera. Xais, cabres, iacs, vaques, cavalls, burros, camells… n’hi per triar i remenar. Els homes negocien, criden, fortes encaixades de mans i tracte fet. Tot i que és una experiència interessant, les condicions amb què estan els animals són realment d’un altre món.